Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/119

infinit que cap altra de tes germanes, sinó que fins presonera t'emportis la presò cap a la altura i la transformis en llibertat, inondant-la d'alegria!
 Perquè fixèu-vos be, amics meus, que en la obra musical que are'ns delitèm en contemplar, la música no deixa mai el sentit de la paraula i de la escena pera anar-se'n sola a volar a son plaer en les regions pures, com veièm tan sovint en altres òperes, no; la música de Mozart penetra les escenes, penetra les paraules i les fon en la seva armonia sobirana: les escenes, les paraules, els personatges són els meteixos, però sublimats; el drama es el meteix drama, però fet música. Un drama fet música: es a dir, portat a una altra regió del sentit, hont els homes, llurs passions, i'ls conflictes que'n brollen, i les catàstrofes, se tornen sòns musicals. Ho capirèm mai prou be això? Estèm en plena metafísica? Oh! no, no; estèm en plena delicia del sentit íntim i de l'extern, tot hu; estèm en el misteri clar, en això que ningú sap lo que es i tot-hom ho frueix amb els ulls serens i'l front desarrugat. Sentiu? Quína fàcil delicia! Es el Don Joan de Mozart.
 Sentiu? Es la sinfonia, es el germe musical del drama qui ja viu i's mou: tot el drama s'hi anuncia. Si acabèu de llegir el llibre, ja'l trobèu allí tot transfigurat i tot el meteix, perxò. Ja preveièu les bufonades de Leporello cobrant una vis còmica musical que us revelarà'l bell sentit de lo còmic en la vida, la mitja rialla indulgent que brolla damunt de tota petitesa en la serenitat de la altura. Ja preveièu la agitació passional que desseguida sobrevindrà en la escena; les burles amoroses de Don Joan pendràn un aire de bella arrogancia, trencades pels crits irats de la noble víctima;