Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/127

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


da'l nom de la dóna aimada haurà d'esma brollat dels vostres llabis com un desitj de que en ella s'encarnés aquella bellesa, pera vosaltres poder fer-la immortal possehint-la. I es això: que'l fort sentit de la bellesa, donant-nos el dalè de la immortalitat que ella ens revela, va a parar a l'amor creador. I d'aquest meteix afany d'immortalitat naix, germà de l'amor, l'art, creació espiritual de formes immortals. De modo que l'art no es sinó una mena d'amor.
 Per això trobèm tan admirable aquell profond sentit amb que'ls grecs poblaven la natura de fantasmes humanes: que en cada font hi veien una nimfa, i en cada bosc un geni protector, i en tota força natural un déu de forma humana; i que l'aire, la terra i'l mar eren tots animats de les figures i les passions dels homes. I tot això no fou pas una pura i vana fantasia, sinó lluminosa endevinació de que, en aquest món, tot va a parar a la naturalesa humana, i de que'l dalè d'immortalitat que dóna la bellesa sols en amor pot satisfer-se. Es aquest un sentit etern que'ls grecs representaven meravellosament en son temps—oh! Venus, mare de l'Amor!—i per això'l record d'aquell poble ha restat en l'esperit humà amb prestigi d'eternitat.
 I en els nostres moments de més claror tots ens sentim encare grecs, i s'hi sentiràn els que vinguin. Mirèu: teniu al davant una montanya molt alta que al cim van fonent-s'hi les neus a l'escalf del sol de primavera que hi brilla sota'l cel blau. Tota la montanya'n regala d'aigua. La negror dels boscos alts s'il-lumina ja amb la tendra verdor de la fulla nova, i en les faldes més baixes que ondulen anant a caure dolçament al pla, hi ha una prada fresca voltada de faigs que li