Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/135

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ben ésser que no s'entenguessin. Podria molt ben ésser que aquella música silenciosa que s'insinuà plena d'ar- monia en el nostre esperit quiet i contemplador, sonés aquí confosa o deformada en la veu viva del poeta, i s'esvahís abans d'arrivar al vostre sentit de multitut curiosa i adalerada, o be hi arrivés amb un sò extrany de cosa d'un altre món; pot ésser que la imatje ideal que en la nostra soletat se'ns aparegué divinament transparentada pel vel subtil de la paraula escrita, s'ascondeixi are temorosa als mil ulls llampegants que la cobejen; i també que tota aquella euritmia i proporció total d'una poesia que contemplarem nosaltres reposadament, resseguint-la de cap a peus com a una bella estàtua, sembli are insignificant i's perdi en la vostra ampla i com llunyana perspectiva. I que la música que aquí alcés vostres cors en un remolí d'entussiasme, i la imatje que pogués enlluernar-vos, i'l conjunt que us imposés per la seva plena majestat i'l seu gran aire, a nosaltres'ns hagués espantat per enorme o la imatje 'ns hagués desplagut per llampanta, o ferit la música per massa sorollosa.
 No voldria tampoc que us penséssiu que are jo, pera excusar molt possibles errades nostres, vingués aquí a afirmar un monstruós dualisme entre l'home interior i l'exterior, entre l'individual i'l col-lectiu, com si fossen vides radicalment diferentes, i pogués haver-hi en l'home dos móns i dues poesies. Oh! no! Jo que crec com de fè que la poesia es revelació d'unitat absoluta, que en la paraula es hont més se veu la sola cosa que són materia i esperit, mers conceptes nascuts de la relativitat del nostre coneixement, i còm podria gosar a dir aquella flastomia? Us he dit solament que'l vos-