Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/136

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tre sentir i'l nostre arrancaven de dos móns, diferents desde un cert punt; no més enllà. Més enllà hi ha el verb creador, i, per l'home, el verb poètic inspirat de plè a plè; i jo us asseguro que si aquí hi ha una poesia, o un sol moment d'una poesia en tal regió congriada, en tal moment vostre sentir i'l nostre serà forçosament un sol; i que ben llegida i mal llegida, per ulls o per veu, en la més gran soletat o en mitj del major trahut, la paraula verament poètica, no més que us arrivi, sia pel camí que sia, fereix igualment a tot-hom amb la meteixa divina ferida. Però més ençà de la nostre meteixa naturalesa, la inspiració del poeta i el nostre sentir distants d'aquella unitat originaria, estàn subjectes a mil modos i maneres, i sols d'aquestos he volgut parlar; perquè prou sabèu tots que dels versos que en el món se fan i s'han fet, n'hi ha incomparablement molts més fets més ençà que no pas més enllà. I per això m'ha semblat del cas fer-vos avinent el doble sentit que pot trencar la armonia interior d' aquesta festa com el de tantes semblants.
 I are us diré també'l meu parer de que, no gosant celebrar Jocs Florals a l'ús antic, no'ns resolguèm tampoc a cercar la armonia fent per tota festa un llibre, i'ns aconsolèm d'aquesta que resulta aixís confosa i barrejada. Es que fins en la crisis actual del nostre esperit, no podèm oblidar que som homes; i que la manera més natural d'actuar els uns en els altres es per la presencia viva: ulls amb ulls, mans amb mans; i l'element natural de la paraula es la veu humana. Que avui aquesta veu que se sent per orelles no sia a voltes expressió suficient a tota la riquesa de sentit espiritual que posèm en les paraules, no vol dir que