Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/154

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


la paraula humana. Després, quan de les més grans agrupacions per origen i semblança'n dihèm llengues mares, són dialectes envers elles les llengues més particulars ja, pero abraçant encare varietats molt notables; i dintre d'aquestes són dialectes aquelles semblances més concretes en que la gent, parlant usualment, s'entenen, i en aquest grau es hont trobèm lo que pràcticament se diu una llengua. Mes dintre d'ella hi ha encare una munior de varietats que són parlades en encontrades a cada volta més reduides, i subdividides en altres petits dialectes de cada poblat. I fins dins de cada poble haurèu observat petites variants familiars que no s'aturen fins a la manera sutilment especial de parlar de cada indivíduu. Aixís hem arribat a lo ben concret, a lo viu en sí, a l'home. Jo sento en cada home un dialecte personal que es la seva manera natural de parlar la humana llengua. I no trobo pas res més bell que, amb amor d'un cert llenguatge, anar recorrent la terra que'l parla per la boca de sos naturals. I encontrada per encontrada, poble per poble, casa per casa, trobar el pul-lulant de varietats, senyal de vida; veure'l gesto dels llavis suaument canviar d'un lloc a l'altre amb la naturalesa del terrer i les menes de conreus i altres treballs; sentir el sò vocal obrir-se i tancar-se com els plans i les montanyes, gradualment o de sobte, mes sempre amb una música nova; i tota la frase girar-se vivament en mil positures tant gracioses com impensades; i'l goix de descubrir, com flors desconegudes, paraules sempre noves pera dir unes coses meteixes, i també còm una meteixa paraula cobra i perd i recobra tants valors i vol dir tantes coses distintes: enfonzar delitosament el sentit en