Deu, tot amb aquell tò de familiaritat amb lo diví que sols pot naixer d'una fe viva i d'aquella major proximitat a Deu en que se senten els Reis de la terra quan ho són en veritat i per naturalesa.
I amb quína ingenuitat declara com un miracle que desseguida que feu la oració li vingué aquell pensament de mudar de ruta sense entendre res de mar, i còm amb aquell canvi arriben tots feliçment a la Palomera sense perdre ni una barca ni un home.
I amb el dalit que comencen a guerrejar! Ell vol ésser en totes les batalles, i'ls cavallers le'n reprenen, sobre-tot els dos Muntcadas, que's veu que se l'estimaven molt i li feien com de pares. I ell els té també molt d'amor, i un temor quasi filial, com se veu en aquell pas quan torna d'aquella batussa hont mor un moro molt brau que no's volgué rendir; que diu que quan tornen a la host, que era prop de sol post, els Muntcadas surten a recullir-lo. Diu: «E Nos descavalgàm e anàm envers els a peu. E en Guillèm de Muntcada somris se, e Nos fom alegres, que haviem paor que no'ns dixés mal. E en Ramón de Muntcada dix nos:—Què havets feit? volets occiure a nos e a vos?—...E dix en Guillèm de Muntcada:—Ramón, lo Rei hi feita folia, mes a bon respit lo podèm tenir d'armes, pus aixís s'enfeloní quan no fó a la batalla.» Pobres Muntcadas!
En la seva mort la Crònica reial torna patètica dintre la seva admirable senzillesa. Es la tarde de la gran batalla i'l Rei, que n'està lluny, se'n hi vol anar, i quan es a mitj camí, en Ramón Alamany li pregunta:—Senyor, què volèu fer?— i ell diu que vol anar cap a la vila perquè'l Rei moro que n'ha sortit per la batalla no hi puga tornar a en-
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/171
Aquesta pàgina ha estat revisada.
