Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/173

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


els nobles i la gent que l'acompanyen pensen segurament que, prenent-la a les males, ne trauràn major profit per quan podràn apoderar-se de totes les riqueses dels moros i fer-los esclaus; mes al Rei li donen la excusa de que amb els infedels no hi calen tractes, i que sí cal venjar la mort de tants cavallers com havien caigut en la batalla, i sobre-tot dels Muntcadas que ell tant estimava; i aixís el convencen, i com que ell tampoc podia fer-hi res sense'l consentiment i ajuda dels capdills de la host, ha de negar-se al tracte amb el moro, i resoldre-s a pendre la ciutat per la força.
 Mes els moros, desesperats, llavores comencen a lluitar amb tant ardiment, com qui ha de vencer o morir, que'ls cavallers li diuen llavores al Rei si no seria mellor tornar endarrera el no, i tenir per bò el tracte que havia profert el moro. Mes el Rei els reprèn dient-los que perquè no'l tingueren per bò quan era la hora, que are fóra flaquesa; i ells se'n tornen tots avergonyits, per amanir-se a la lluita.
 Mes el Rei fa pendre jurament a tota la host, aixís als nobles com a l'altra gent, que tant bon punt comencin a moure-s envers la ciutat per envahir-la, ningú tornarà un pas ni menys girarà'l cap enrera, ni tant sols s'aturarà com no sia per cop mortal; i ell meteix vol jurar al igual de tots; ells, per ésser el Rei no li consenten; i ell diu que tant meteix farà com si ho hagués jurat.
 I quan ve'l dematí de la batalla «que ja s'anava esclarent lo dia»—diu,—ell s'acosta als homens de a peu que eren davant dels cavallers i'ls crida:—«Vía, barons, pensats d'anar en nom de Nostre Senyor»;—i