Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/175

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Rei ha de muntar a cavall i eixir a la plaça i dir-los que no ho sofrirà més «ans ne farèm penjar tants—els diu—que la vila vos podirà».
 Ja ho veièu amb quín esperit guerrejava la gent d'aquell temps, i si'ls convenia tenir damunt la altesa d'un Rei que'ls signés una major idealitat i'ls formés un sentiment nacional.
 I que no passa lo meteix encare amb la conquesta de Valencia? Sempre són els nobles els que li posen al cap la empresa com un deport i un profit comú; sempre es el Rei el qui dóna un sentit a la conquesta i ha de sostenir-la contra la desanimació i'l desistiment dels nobles davant del més petit obstacle, i sobretot aixís que'ls sembla que la empresa no'ls surt a compte, i fins a un compte mesquí, immediat, sense grandesa.
 EI seti de Borriana n'es bon exemple. Primer, ja aquella contra del castell de fusta que'ls moros li destrueixen per haver-lo alçat en altre lloc que ell no volia: allí sota les sagetes de l'enemic el Rei treballa tant meteix com un peó per tot lo dia: «si que dues copes grans de vi aiguat beguèm ans que haguessem menjat, per la gran set que haviem». I lo que li es més trist que «en açò que feiem no'ns ajudà ningú ni'ns ho proferí». I mentres està menjant, sent còm els moros van tirant sobre'l castell, perquè era alçat massa aprop de la muralla. «E pesavans tant—diu—com qui'ns ferís a punyades en les costes no'ns pesava tant com los colps que oíem dar en lo castell de fust». Llavores crida al mestre fuster que s'havia entoçudit en alçar el castell en aquell lloc, i li diu: «No valguera més que haguessets feit çò que jo os deia?» I pensa de fer retirar un xic el castell però cap home no hi vol anar;