Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/178

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


lunya e en Aragó e amb gran vergonya de mi, si jo aital logar no prenia».
 Després crida an el Justícia d'Aragó i a un germà d'aquest, i'ls conta la embaixada dels altres cavallers, i descarrega son cor dient-los el dol que li han causat; i contànt-los-ho «no'ns poguèm abstenir—diu—que no haguessem de plorar per lo gran mal que vèiem que'ns percassaven, que més querien haver del Rei de Valencia que no guardar la nostra honra ni la fè que'ns deuen portar. E els que'ns veeren plorar prenguerense a plorar amb Nos».
 El germà del Justicia li diu: «Senyor, mester havets de pendre conseil, que amb falsa gent vos tenits e ab mala». I'l Rei acaba d'obrir son cor: «Axí volets que os diga la veritat, e d'açò creets-me bé: jo voldria esser ferit d'una sageta en guisa que no'n morís, que raò pogués haver contra la gent, per tal que dixés hom que jo no m'en levava, sino pel colp que havia pres». I llavores diu que cridarà a alguns nobles de Catalunya que hi ha en la host (que tots els altres són aragonesos) i als bons homes de les ciutats, i'ls pregarà que restin amb ell fins a pendre Borriana; i té confiança que aquests no li negaràn, i que llavores els aragonesos, per vergonya, no se'n gosaràn anar: «e així pendrèm Borriana—diu,—a pesar del diable e dels mals homens que ens conseilen mal».
 I en efecte, els catalans li fan costat, sobre tot en Berenguer d'Entença, que s'emprèn lo del seti amb molt coneixement i valor; i essent en a les avançades, que no se'n mou, es embestit pels sitiats per sorpresa. Als crits hi acut el Rei amb dèu dels seus fidels, a pèu, sense esperar que li ensellin el caball: «vestimnos lo