Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/183

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bre açò quan volien tolre als sarrahins robes e emblar algunes sarrahines e tosets; si que anc tant gran gent com de Valencia exia hon havia bé entre hòmens e fembres cinquanta milia, anc la mercè de Deu no perderen valent de mil sous, si els guiàm e els faem guiar tro sus à Cuylera».
 Altrament aquest dó que té de passió i serenor ensemps, amb la llum que això li dóna, no solament el consagra Rei essencial dintre'l seu poble, sinó que li resplendeix enfòra, obrant fins en sos enemics: aixís sovint, davant d'un fort sarrahí o d'una ciutat que toçudament se resistia, no més cal que ell se presenti perquè desseguida hi surtin a tractar i se li entreguin; això es notable principalment en aquella conquesta de Múrcia que fa per Castella gairebé sense lluitar, perquè'ls sarrahins ofereixen sempre de rendir-se posant-se en la fè d'ell més que no en la dels castellans.
 Solament els qui tenia al voltant eren rebèls an aquesta meravellosa influencia: els Richs homes són sempre'ls qui'l fan més patir per llur estretor d'esperit i l'orgull feudal que a cada punt els porta a contrariar el pensament i la acció del Rei. Com es molt senyaladament llavores que ell vol anar en ajuda del Rei de Castella contra'ls sarrahins, i'ls nobles aragonesos se li neguen i's conjuren contra d'ell; mes també llavores se veu còm havia avençat en l'amor i la nacionalisació del poble. Aixís, en la noble ira d'aquell parlament que fa als barons aragonesos pot dir-los: «Car no ha plà'l món, ni mur, ni roca de que Nos no us traguessem; car per un cavaller que vosaltres haiats ni metriem Nos tres; de més que havem totes les ciu-