Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/185

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


questa del Sant Sepulcre, sembla que la estrella del nostre Rei declina i s'apaga. No sé quín obscur destí que ve de fòra, o quína flaquesa que'l mina per dintre llencen sobre'ls últims anys d'en Jaume primer una ombra tràgica, malaguanyant aquella gran virtut del Rei i la sort del Regne.
 La seva gran il-lusió de la expedició a Terra Santa i aquella heroica alegria amb que la emprèn, menys-preuant consells i defeccions, i'l plor dels fills i tot lo que se li oposa, són com l'últim resplendor d'aquella estrella que sembla a punt de tornar-se un sol que enlluerni a tot lo món. Si en Jaume primer arriva a anar a Terra Santa, hont no hauria posat el seu nom i'l del Regne en aquell temps, i ja per tot l'esdevenir?...
 Mes a poc de sortit en mar «à l'altre dia—diu— a hora de vespres levàs un orre temps de levant e feu un arch blau e vermell d'aquets que'n diuen de Sant Martí, e levàs una mànega e anà a ferir en la mar, e de blanca qu'era tornà tota negra. E depuys vench lo levant e començà quan lo sol era en la posta e fenne molt tota la nuyt, si que sempre que'l temps se moch haguem a calar, e no vèyem negún leny ne neguna nau. E açò fo lo dissabte a la nuyt, vespre de Sancta Maria de Setembre».
 No veyèu com un vel de dol extendre-s damunt la sort del Rei fins llavors tant serena? Dura la tempestat l'altre dia i l'altre, «e tots los quatre vents s'ajuntaren e tots quatre combatiense... si que deyen los mariners qu'havien estat vint y cinch o vint y sis vegades en oltra mar que anch no viren tant mal temps com aquel era estat».
 L'estol de naus va a la desbandada, la gent se li