Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/205

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


sa sistemàtic pera poder contenir la gran llibertat de un art de debò.
 Dificilment, avui que'l naturalisme ha passat ja com a moda literaria, se'n podria fer una crítica més ferma que la que'n fa en Sardà en aquell pròleg, escrit en plena tirania d'escola.
 Però encare que'n Sardà's mostri en totes aquestes crítiques ja format i dominant-se, no's troba en elles en el seu element natural, que es la passió de la actualitat, la del dia, la que vibra en el periodisme.
 Va situant-s'hi de l'any 84 al 86, col-laborant primer en revistes (L'Avenç, La Ilustració Catalana, La España Regional), fent-hi encare crítica literaria, semblances d'autors, notes bibliogràfiques, però propendint ja irresistiblement a consideracions d'actualitat social; i allavores va definint-se la seva personalitat de periodista: es ja'l periodista català; clar i català; sobri i acometedor; satíric. La propensió a la sàtira, que es tant característica de l'esprit analític català, se mostra accentuadíssima en els escrits seus. An en Sardà, quan s'entussiasma, li cal, com si fos pera recobrar un cert equilibri del seu esperit, escometre durament lo que té un sentit contrari an allò que ha alabat. Per exemple: al tractar d'aquell treball tan celebrat, L'Herèu, d'en Moragas, l'alaba moltíssim; però escomet desseguida i maltracta als mals hereus, i acaba, en aquest sentit, pera atacar la meteixa institució. Sembla que l'esperit seu no pugui reposar-se en la alabança; que la alabança li resta incomplerta si no la arrodoneix amb una censura contraria, de violencia proporcionada a l'entussiasme que abans ha sentit. El que això es genuinament català, que es