Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/264

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


seguir en la direcció; però aquest, esllanguit, mancat sempre de gust i are també de força pel periodisme polític, insisteix en lo que demana an en Mañé ja com un favor que n'espera. Davant d'això en Mañé no replica, i accepta humilment la direcció.
 I per cert que ell també se sent ben malalt, i que al cap de pocs anys es igualment afligit per la mort de la muller seva, i adolorit, feble de còs, massa dur ja per ell el clima de Sarrià, se'n ha de tornar a ciutat amb els seus fills; però també, com sempre, el seu vigor moral venç tot lo altre; i, posat a fer de Director, hi esmerça tota la seva energia i entra en una nova activitat periodística més intensa que mai: perquè en mitj de tot això sobrevé el gran fet de la política espanyola, de tant temps imminent: la revolució que esclata en 29 de Setembre de 1868 i treu d'Espanya la monarquia de Donya Isabel II i als seus.
 En presencia d'aquell gran moment, el més trascendental a Espanya desde la guerra dels francesos i ses conseqüències en la política nacional, la actitut d'en Mañé i del «Diari» se pot condensar en aquests termes:—Això era previst; això es un fet; el deure de tots es dur-lo are a bon camí.—A primera vista pot semblar extrany que un home tant ferm en els principis conservadors i tan adicte a la monarquia de Donya Isabel II se puga pendre tan serenament un daltabaix en el que'l trono d'aquesta ha sigut sepultat i aquells principis han restat evidentment en gran perill; i encare pot creixer aquesta extranyesa al llegir en el «Diari» del 4 d'Octubre següent, i amb la firma d'en Mañé, aquestes paraules: «Jamás hemos dado una importancia absoluta a las formas políticas, por consi-