Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/269

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


d'una bandera impossible. Es en va que vegi còm una gran part de la opinió conservadora, desatentada pels esclats anàrquics de la República que sembla portar a Espanya a la mort com a nació, cerqui, perduda la serenitat, salvació en una instintiva adhesió al carlisme; no, ell no es home per fer-se del pànic una política; ell, no sé si serva alguna esperança, però no es home per fer-se una política de la por; ademés, el carlisme es sempre per ell un enemic natural que contradiu tota la seva fè, de la religiosa en avall: aquí surt el seu catolicisme lliberal; el seu afecte a la dinastia destronada per la revolució, fortament revivat per la crisis tremenda d'Espanya; el seu sentit de la moderna Europa. Tot això bull en ell i'l porta a una lluita violenta contra'ls dos extrems entre'ls que Espanya es estiragarsada, i es combatut també per ells, i especialment pels carlins que veuen en ell al pitjor enemic perquè els es el més semblant. Combatut, amenaçat, passa grans amargures i perills, però's defensa sempre; i aquesta lluita acaba de donar tremp an aquell seu estil periodístic que li resta definitiu: aquell estil més viu en l'atac que en la defensa, agressiu, sarcàstic, tant del gust de la nostra gent que, retrobant en ell l'esperit propi, l'erigeix verb de l'ànima col-lectiva.
 En aquest punt en Mañé que llavores té cinquanta anys, resta definitivament format; i l'haver-ho sigut en tals circumstancies de furienta lluita, es en perjudici dels altres elements més estimables que en el curs de la seva vida s'havien anat incorporant a la seva personalitat i que certament hi resten encare i més endavant quelcòm se mostren; pero l'esperit de crítica negativa, sarcàstica, exacerbat en aquest moment, se