la última; i del'altra banda li origina grans amargures. Perquè'ls carlins recalcitrants, que comprenen el seu intent, el combaten amb furia per catòlic-lliberal, per voler conciliar la monarquia constitucional amb una fidelitat religiosa que ells volen explotar políticament com patrimoni exclusiu d'un partit, i retraguent-li la seva historia, acomodant-la an el fi que ells se proposen, el senyalen com un monstre de falsetat, i'l condemnen gaire bé com un heretje i com un rèprobo.
En aquesta lluita política-religiosa que, amb més o menys intensitat, se perllonga indefinidament endins de la restauració, i que amb termes més o menys variats encare dura, perquè es essencialment ibèrica, o si volèu essencialment llatina, en Mañé torna cop per cop, essent un dels més famosos seus, l'article «Pastor y víctima» publicat per l'Abril del any 83, amb ocasió de la mort del Bisbe Urquinaona, i que es molt característic del modo de sentir d'en Mañé i del seu estil periodístic, que arriba, en aquest article, al màxim del seu vigor i claretat.
L'altra campanya que, gaire bé paralela an aquesta, emprèn en Mañé en els començaments de la restauració, i amb la mira també de sustreure per sempre un altre element de força an el carlisme, es la campanya en pro de la conservació dels furs de les Provincies Vascongades i Navarra, que sosté en aquell seguit d'articles, editats després, com les Cartas Provinciales també apart, amb el títol de «La paz y los fueros», no pas en el sentit d'una pura oportunitat política, sinó com evitació d'una gran injusticia, i per amor als principis conservadors i a la escola històrica, ja que en aquelles institucions locals han trobat de
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/278
Aquesta pàgina ha estat revisada.
