lliberal de Barcelona, ell s'oposa a la denominació de lliberal adoptada per tot el partit a Espanya, i no havent prevalgut el seu criteri de constituir un partit genuinament conservador a la catalana, en resta fòra.
Una obra fa encare, que essent tota ella manllevada, li es pot-ser la més propia, perquè es ben expressiva de tota la seva tàctica de periodista polític: «La Revolución de 1868 juzgada por sus autores», aplec de documents, judicis, palinodies (com escriu ell deixant endevinar tota la fruició que posa en aquesta paraula) que'ls principals personatjes de la revolució han deixat escapar en discursos parlamentaris, treballs periodístics i altres documents, confessant el propi desengany o be publicant els erros dels seus meteixos correligionaris o proclamant la ineptitut o les males passions del poble, en el decurs d'aquella revolució que portaren o fomentaren com a redempció d'Espanya, i que l'un darrera l'altre declaren fallida, ineficaç i perniciosa. Es una obra de crítica sarcàstica, una lliçó de desengany que en Mañé fa donar al poble pels meteixos que l'enganyaren, escullint habilment els textes de modo que l'efecte sia complert no més per la manera de agrupar-los, sense ell posar-hi altra cosa que uns breus, però agudissims comentaris; perquè—com diu en el pròleg—cal que'l poble aprofiti la lliçó; i perquè no puga dir-se que la lliçó es feta amb prejudici, deixa donar-la—amb quanta malícia!—pels meteixos que la ocasionaren. Aquesta obra restarà sempre com un terrible arsenal per combatre la inconseqüència dels polítics lliberals amb llurs propies armes: aquesta inconseqüència, aquesta manca de serietat, que es el punt ferm de la dialèctica d'en Mañé contra tota polí-
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/280
Aquesta pàgina ha estat revisada.
