correspondències que enviava al Messager du Midi de Montpeller, s'avençà a tots nosaltres d'aprop de cinquanta anys al afirmar rodonament que Espanya era una federació de pobles, de nacionalitats, de races distintes; combatent amb jovenil violencia la política centralisadora del partit moderat que «s'ha esforçat— diu textualment—en matar les diferents nacionalitats provincials per constituir el fantasma d'una impossible unitat espanyola». Mes, dintre'l meteix categoricisme d'aquests termes que avui, al cap de més de cinquanta anys, resulten assombrosament atrevits, se veu ja'l matís que servà sempre'l catalanisme d'en Mañé. Parla de nacionalitats provincials, i amb això vol dir que la nacionalitat, la federació, la raça, són per ell conceptes purament històrics, entenent per historia lo passat; per ell lo present són les provincies; però amb el seu sentit d'escola, creu que la organisació d'aquestes provincies ha d'inspirar-se en una continuitat de la historia adaptant-la a la unitat nacional que per ell es sempre la espanyola. Això meteix se veu en els seus articles del any 56 en el periòdic El Criterio, que feia a Madrid l'il-lustre patrici vasc Don Fidel de Sagarminaga, un dels quals fou denunciat i recullit amb ordre d'ésser son autor detingut i dut de pas a la Ciutadela de Barcelona. I en la serie dels seus catorze articles del «Diari» de l'any 78, que tenen per titol «El Catalanismo» parla també textualment de «la nacionalidad catalana... en el sentido moral de identidad y comunidad de sentimientos y de carácter más que de intereses y territorio». I per més que en el decurs d'ells estampa aquesta, en el fons, gran endevinació: «no somos catalanes porque hablamos catalán, sinó que hablamos cata-
