Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/294

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


les formalitats exteriors, les incorreccions en la conducta, i les incorreccions gramaticals en l'escriure, per exemple, que no pas les més fonamentals de criteri i judici personals, en lo qual deixava una amplitut que, en un home de la seva rigidesa de principis, admirava, fins i a tant que no's travessés la linia termenal d'aquests: que llavores, sens irritar-se'n ni rependre, com solia amb les faltes purament formals, deia nó i barrava senzillament el pas. I encare per ell, això que'n dièm principis, era principalment la ortodoxia religiosa; y per restar tranquil en aquest punt, tingué sempre un censor eclesiàstic del Diari, i a la seva inspecció enviava tot original que d'aprop o de lluny se referís a sustancia religiosa, fins els seus escrits propis; i lo que deia el censor allò era la llei sense discussió. Per ell la religió, a més de professar-la sincera i humilment en son fur individual sense fer-ne ostentació ni agradar-li parlar ne gaire en aquest sentit, era sobre-tot disciplina social, o mellor dit, el fonament de totes les disciplines. Aixís es que se sometia resoltament, cegament, a tota disposició de la Iglesia donada segons ses autoritats i gerarquies, per lo que aquestes representaven i sense ficar-se a discutir l'acert personal de qui les excercia. En lo tocant an aquestes coses creia més a un sacerdot, per poc que fos, que al Rei, més a un bisbe que a un sacerdot, i més al Papa que als bisbes, baldament tingués a l'inferior en gerarquia per un Salomó, i al superior per un negat personalment. I era que, per ell, en això i en tot lo altre, el principi d'autoritat era com l'aire que tota societat necessitava per viure; i aixís sentia un gran respecte per tota organisació en proporció a la fortalesa de