timonis de present que en restaven de l'un i l'altre partit, i d'haverse ben assegurat de la exactitut de cada particularitat, que retreia aixís amb gran vivesa. Aixís acreditava aquella que ja hem dit humil arrogancia amb que sostenia que si la sort l'hagués portat a ésser sabater hauria arribat a fer molt be les sabates. No sé si a sabater, però a historiador que s'hagués posat, o bé a militar, o a arqueòleg, o a químic, o a qualsevulla disciplina a que hagués aplicat el seu estudi, es ben cert que n'hauria sortit mestre, al menys en tot allò que puga lograr-se amb aquelles qualitats genuinament catalanes que ell possehia: un cap clar i una ferma voluntat.
I are diré còm actuava en la que fou sa professió més pròpia de periodista polític. Davant d'un fet que's produhís molt important, ell, al moment d'innovàr-se-li, restava parat i no hi solia dir res de sustancia, no tenia pas l'ingeni prompte ni la paraula fàcil, i menys encare si's trobava entre'ls comentaris contradictoris dels que de present començaven a jutjar-lo: no era un improvisador, i en aquest sentit no era pas home per un periodisme febrós a la moderna. Si les circumstancies li reclamaven un treball immediat sobre aquell fet, no'l feia sinó amb gran esforç i solia reeixir-li insegur i sense gran sustancia; i no foren pas treballs semblants els qui l'acreditaren de mestre en el periodisme. Mes si passada aquella promptitut ell podia restar parlant encare lliurament en la intimitat sobre aquell fet, el seu esperit començava a reaccionar d'aquella paràlissis momentània i a produhir espontàniament el seu treball; però aquesta primera producció espontània no era encare la del Mañé que'l públic co-
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/297
Aquesta pàgina ha estat revisada.
