neixia i aplaudia: era la del Mañé subterrani, per dir-ho aixís, la del Mañé impulsiu, la del català que romp contra tot obstacle que se li presenta, amb una sentimentalitat anàrquica i una expressió irreflexiva, violenta, inmoderada. Ell s'ho coneixia això, i sabia que no era encare aquella la seva hora de parlar al públic, de dir lo que volia dir. El deixaveu, doncs, en aquest estat d'esperit, i ell hi restava sol, i s'ocupava pot-ser d'altres coses molt distintes mentres passava la tempestat interior. Hi tornaveu l'endemà al dematí, per exemple, i trobaveu un altre home, seré, mitj-rient, senyor de sí meteix, que us allargava les fulletes escrites al llit, amb llapis, com ell solia, sense esmena, ni una vacil-lació en l'estil, clares, fortes, amb allò que calia dir del modo amb que sols ell ho sabia dir: amb aquell estil plà, sense afectació d'originalitat, content de dir les coses que diria tot-hom, gaire bé com les diria tot-hom, però tan al punt, i amb tan seny i tanta claretat, que en la seva mitjania estava la seva excel-lencia; en el seu comú sentir la seva personalitat; en la seva moderació la seva força, i en el seu comú parlar la seva originalitat per la feliç ponderació de totes aquestes coses. Aquest era el Mañé que'l públic coneixia, aquest el mestre de periodisme, aquest aquell que'l bon burgès de Barcelona esperava per començar a pensar sobre tot lo que fós, aquest el català que inhibeix en la seva voluntat l'enteniment i'l sentiment, l'home de seny.
Ne donà la suprema i última mostra en la gran ocasió de la guerra dels Estats Units i pèrdua consegüent de les colonies. La seva vellesa ja tan feta a veure les coses en la llur cruesa pràctica, i propensa
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/298
Aquesta pàgina ha estat revisada.
