Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/60

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


brillar tant lluny l'enorme macís ubac per sí, i que sens ells ja fóra enterrat i oblidat en la pols dels sigles?
 Ah! si'l Dante pot viure en l'esperit de les edats, i avui i demà i sempre dins del sentit dels lectors de la seva obra immortal, còm dèu mitj-riure de aquells sistemes i plans i fins que'l conduhiren; i còm dèu trobar-se etern en sos moments tan sols de poeta pur, espontani, ignoscent com el pastoret que en un moment de la seva inspiració de pastoret posa noms senzills a ses ovelles pel color del velló de cada una o pel pur ressò del bel!...

VIII


 I no us pensèu que amb això vulga dir que la condició del poeta hagi d'ésser la incultura, i la seva excel-lencia, ignorancia i grolleria; perquè jo'l voldria'l més savi i més subtil fill de la terra, amb tal de que en el moment de poesia sabés oblidar tota altra cosa abandonant-se a la revelació de la forma, a la emoció pura, a la expressió sincera i ignoscenta; que ja podèu estar ben segurs de que la seva ignoscencia no seria pas la meteixa del pastor de remats; perquè sempre contindrà tot lo que hi hagi en ell, però d'una certa manera; serà una superior ignoscencia que, actuant en la emoció divina de la forma pura, ne donarà una expressió més alta tot essent tan natural i impensada com la del rústec.
 Lo que es, que tot home en sos moments més forts de vida ha d'ésser tot lo contrari del ferro: que aixís com el ferro es treballat en calent i després ell treballa en fret, el poeta (i no solament el poeta tal vegada)