Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/64

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ritmes tradicionals fent-hi entrar per força la vida de les paraules que la inspiració ens dongui lliures, caldria el poder de determinar si les variades formes de la mètrica usual són no més que una rutina, una convenció, una llei externa que per debilitat o peresa deixèm imposar al ritme intern de la paraula viva, o be si aquelles formes tradicionals són ja en si inspiracions comunes del ritme natural en el sentit poètic de l'home y, per tant, com unes lleis internes del cant poètic evolucionant amb el temps i segons el geni de cada llengua.
 Perquè tant perilla el fi divinal de la poesia si'l poeta s'abandona del tot a la rutina d'una mètrica ja feta, en que sia torturada i morta la expressió al ficarl'hi per força; com si deixa caure al atzar, en llum difosa per l'aire informe les paraules, sustraient-les al motllo fet d'un ritme secular, i frustrant potser la virtut misteriosa que aquest tinga.
 Si cada hú fos en cada moment de sa poesia aquell poeta ideal, aquell orgue perfecte de la paraula divina, cap perill podria haver-hi en aquesta furia de la inspiració, perquè de la seva boca'n brollaria transhumanat el ritme natural en sa puresa. Mes aquest poeta, hont es? Ai! que cada un no es més que un home!

X


 Pro també res menys que un home; i n'hi ha prou amb ésser-ho per anar sempre un xic més enllà en el camí divinal de la puresa.
 Aixís, en el moment de la seva inspiració verbal, tindrà cadascú ans que tot present que res que puga