Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/68

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


neo-romàntic tornant a Shakespeare, Shakespeare refent drames o llegendes d'altri, han produhit les obres de poesia immortal tant o més fortament personals que no haurien sigut les de pura invenció de la llur fantasia.
 Sembla que en la bona imitació, el talent poètic, deslliurat de la orgullosa preocupació de la obra propia, de l'egoisme d'ésser autor únic, d'una superbia creadora massa desproporcionada amb la naturalesa humana, cobra en la humilitat imitadora una graciosa llibertat i confiança que'l deixa parlar amb inspiració més pura i mostrar-se, per tant, més poètic i personal que d'altra manera. Amb la condició, naturalment, de que la personalitat hi sia prou forta per assimilar-se lo que imita. Llavores el poeta es creador en la justa mesura d'home entre homes que's van passant la divina antorxa, avivant-ne cada un amb el propi halè la flama.

XII


 Bon exemple tenim d'això en la poesia popular, que per això meteix me sembla a mi la suprema escola.
 La poesia popular no es un gènero sinó un estat de la poesia: com el poble no es aquesta o aquella gent, sinó un estat col-lectiu de l'esperit humà en que tots ens trobèm un'hora o altra.
 Jo estic en que la essencia de la poesia popular consisteix, no en que el primer inventor d'una cançó, per exemple, siga aquest o aquell, ni en que la seva inspiració hagi sigut més alta o més baixa, més culta