mare alça'l crit envers el mar: Fill meu!... una joveneta se li abraça plorant: el seu amor pel mariner es descobert als ulls de tots; mes aquesta noia era promesa a un altre que dolorosament se'n adona, i desitja que'l nàufrec no arrivi viu a la costa; prò'ls companys l'instan perquè ajudi al salvament: ell dubta, se desespera; la meteixa noia implora agenollada... què farà?...
El públic en massa està atent a lo que passa; no demana refinaments al poeta, al músic, al pintor: vol que un artista més fort i primitiu, dominant-los a tots, moga infantilment les figures amb crits humans en mitj d'una escenografia toscament expressiva, en un ambent musical de grossa passió sorollosa; i se entrega a mercè del teatrista; mes el teatrista s'entrega també a mercè del públic: no a mercè de cada espectador ni del gust de cada hú en poesia, música o plàstica, sino del públic, de l'ànima de massa que preval en tots ells, de l'interès humà inferior de massa humana.
O sinó feu la proba, descomposèu la massa, buideu el teatre deixant-hi no més un o dos espectadors, i representeu per ells sols la mellor obra teatral: l'interès caurà tot seguit, els actors meteixos sentirán el buid de la massa, perdràn el calor, se desconcertaràn, i la mellor obra restarà ficció grossera, freda, fins ridícula. Prò tornèu a omplir la sala de gent, i amb la reaparició del gros públic, el drama recobrarà tot son imperi, tornarà a ésser el regnat de la acció, l'art grosser i sublim del fet, el teatre.
Aixís al poeta, al pintor, al músic, purs, sols els pot convenir descompondre'l drama, portant-se cadascú la part que més li convinga per refer-la i subli-
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/73
Aquesta pàgina ha estat revisada.
