Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/110

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

<poem> l’honesta i alegre de mena, començà graciosa a parlà agudament, i a la dea mogué a l'esplai i al mig-riure. Metanira, llavors, oferia-li vi dolç com la mel en la copa; mes ella refusava-la, perqué el vi acolorat no li era lícit de beure, i en compte demanà una polenta. Mesclaven-li, doncs, l’aigua amb la farina, com ella volgué; i féu llavores la libació sagrada. I, tot seguit, Metanira de la bella cintura va dir-li aquestes paraules; — O dona, salut! Tu no davalles de pares vils, sinó nobles, perquè una gràcia brilla i dignitat en tos ulls com solen els reís, només, haver-los, que fan liéis sobre els pobles. Nosaltres, humans, lo que ens envien els déus, encara que ens dolga, devem acceptar-ho, que sempre tenim llur jou al coll. Mes ara, tu, que ets vinguda a casa, tot quant s'hi troba serà per tu com per mi; perquè tu em criaràs aquest tendre infant que m’ha nascut tardà, que ja no l'esperava; mes l’he desitjat molt, i els déus me l'atorgaren. Si ara tu el criesses i arribés a ésser gran, te'n veuries de rica i contemplada, i envejada de totes les dones, d’haver-li sigut dida! — I aixís digué Demèter de la bella corona; — Salut! te dic igualment: benaurances t’atorguin els déus, dona! que jo de bona gana te criaré l’infant com tu vols i no en passis cap ànsia, que mai cap malefici haurà per descuit de la dida: que sé remeis i herbes en contra de tot mal i tencantament. — Llavores, amb ses mans immortals, el prenia i se'l posava al pit olorós; i alegrava’s la mare. Així fou que la dea crià a Demofont, a l’il·lustre fill de Celeos i de Metanira de bella cintura en llur propi palau; i anà creixent com un déu. Com si dels déus fos nat se nodrí, que no de materna llet ni cap altre aliment, mes sols d’ambrosia per Demèter de bella corona, que, tenint-lo al si, suaument li tinfonia amb la boca l’alè de son pit immortal; i de nit, d’amagat dels seus pares, ficava’l tot nu dins les flames ardentes del foc poderós, com si fos un tió; i era un prodigi com creixia tan fort i de pressa i semblant an els déus; i l’hauria fet del tot immortal i exempt del mal de vellesa