Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/116

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

amb el cap el senyal de prometre-ho. Vina, doncs, i no et neguis
restant durament irritada contra el Croni, que el cel ennuvola;
mes abans multiplica tos fruits, que fan viure an els homes. —
Aixís parlà; i no es negava Demèter, la de bella corona:
tornaren fèrtils els camps, i tota plena de fulles
i flors l'ampla térra. La dea instruïa an els reis
que fan la justicia: prime a Triptolem, a Diocles,
que doma cavalls; a Eumolpos forçut, i a l’amo de pobles,
Celeos; i va iniciar-los a tots (a Triptolem,
i a Polixenos, i més a Diocles) en son ministeri
sagrat i en ses orgies forçoses i ocultes, que il·lícit
fóra de dir-les: respecte an els déus apaga la veu.
Sortós entre els homes aquell qui les sap; mes qui les ignora
i no pot celebrar-les, no troba, ni després de la mort, quan davalla
a l’espessa tenebra, una sort semblant a la d’aquells.
Després que la dea entre dees donà sa ensenyança, pujaren
amb l’altra a l’Olimp a estar entre els déus. Allí sempre habiten
venerades a vora de Zeus, el déu que en llamps se gaudeix.
Sortós en la terra aquell home que elles estimen de cor;
perquè li envien Plutos, que els resta present en la llar,
i Plutos fa rics els mortals. — I tu, que l’Eleusis flairosa
domines, i Paros voltada de mar, i Antron enrocada,
o venerable dea que ens duus els temps de l'any
i les fruites esplèndides!, tu, sobirana Demèter,
i ta filla bellíssima, Persefonea!, vullau atorgar-me
de bon grat, pel cant que us he fet, una vida placèvola…
I jo em recordaré de tu i d’un altre cant.