Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/221

i de nou en la terra vaig trobar-me,
cec encara: en els llunys misteriosos
del meu ésser, estrelles hi oscil·laven;
tot m'era lluny, i, jo mateix ressò
del temps passat i de l'avenî encara,
mon pensament s'alçava en ràpid vol
d'amor, d'enterniment i d'esperança,
passant de l'alt delit i gran consol
a la més dolorosa esgarrifança.
Vèiem el món florir des de l'altura,
i els mots d'aquell profeta eren com ales:
jo no era jo, perquè Enric i Matilde
se fonien en una sola imatge.
Jo me n'anava al cel, de nou nascut:
en la terra ma sort complerta estava
per l'instant lluminós que era vingut;
el temps havia ja sos drets perdut
i tot lo manllevat ho retornava.
 Apunta el sol del jorn novell:
 s'enfosqueix l'altre al davant d'ell;
 damunt les runes de l'ahir
 brilla admirable esdevenir,
 i lo que abans era comú
 sembla ara estrany i mal segû.
 S'obre l'imperi de l'amor;
 a filâ es posa son fil d'or
 la Poesia; tota cosa
 diu sa paraula misteriosa,
 i la gran ànima del món
 floreix arreu del si fecond.
 I tot amb tot ha d'abraçar-se
 i posseir-se i madurar-se,
 i cada res mostrar-se en totes,
 i l'una en l'altra caure a gotes
 adalerades, per refer-se