Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/41

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Ulis.
Res per mi fóra

tan plaent, ni tan digne trobaria
de vosaltres, de mi, i d'aquesta estada
que per tota grandesa sembla a posta,
com oir ressonar-hi la divina
paraula d'un poeta; i em refio
que no ha d’ésser-me estrany lo que ara ens

[parli,

(El rei fa un signe a l'heraut.)

Naus. Hoste: fores poeta, per ventura?
Ulis. Princesa: davant teu, qui no ho seria?
Naus. (A la reina.) Ai, mare! Per què ho diu, això?
[M'encanta.
Reina. És home ben criat, filla: no frisis.
Eurim. Sap parlà, el foraster: és gran, sens dubte.
Dim. Qui ho sap, lo que és? Jo hi veig un gran misteri.

(Surt l'heraut acompanyant a Daimó, i el deixa
 junt a una pilastra.)

Rei Daimó: tinc assegut un hoste a taula

que és noble i aima molt la poesia,
i voldria sentir els fets de Troia
contats per tu, que els saps i, a més, saps dir-los.

Ulis. Poeta: aixís els déus tot bé derramin

damunt tos cabells blancs, que res hi hauria
més dolç per mi que oir ta veu augusta
que el chor inspira de les nou germanes.
Narra els grans fets dels grecs davant de Troia
com si els haguesses vist, que és privilegi
dels poetes com tu veure les coses
amb altres ulls que no els mortals, i dir-les
talment, que un hom les veu amb llum més alta.

Daimó. Foraster: jo, en ta veu, no sé què hi trobo;

no sé quin dring hi sento d'heroisme
que em transporta a aquells aires vius i esplèn-

on héroes i déus ensems lluitaven.
[dids