<poem> i la sang negrosa del ventre igualment; i en terra ho posà. Les pells estenia damunt d'una roca, com encara fem, que ben adobades duren sempre més. Després, tot joiós, tragué les carns del foc, i, posades a un replà ben llis, ne féu dotze parts a la sort, cad'una per honra d’un déu. Llavores Hermes gloriós tingué desig d’una part, perqué, immortal i tot, el temptava la flaire suau; mes son cor generós sabé resistí aquell desig, i sa gorja sagrada no se n’empassà, sinó que dugué les carns, tan plenes de greix, a l’alta establa, i allí deixà-les penjades, senyal de son fet. Els caps i les potes cremà-les al foc. Complert de tal guisa tot el ritual, llançà les sandàlies a l’aigua revolta de l'Alfeu pregon, i, al bell clar de lluna, espargint les cendres, va passar la nit. Al matí, aviat arribà als cims del Cil·lena diví. En sa llarga via cap home trobava, cap déu benaurat, ni cap gos el lladrà. Doncs Hermes, aixís de Zeus el fill, entrava en sa cambra pel forat del pany, com una boirina o un vent de tardor: aixís entrà en son antre elevat, amb tan lleu petjada que no se sentí. Ben llest es ficava el gloriós Hermes dintre son bressol. Els bolquers posava's entorn de son cos, com tendre infant que era, i allí s’ajagué. Ses cames jugaven amb el cobrellit, tirant-se'l avall; i en la mà tenia l’amada tortuga. Mes tot era en va: sa mare divina no en fou enganyada. I així li digué: — D’on véns, en aquesta hora, i com has sortit? Dolent! astut! Ja n’estic ben certa que, aixís te lliguessen ben fort o en mans del Letoides que fosses posat, no et mancaria un enginy d’escorre’t o fondre-te-li d’entre els dits, dolent! Ben cert que fores de Zeus generat per gran inquietud dels homes, dels déus immortals. — I an ella Hermes digué molt astut, aixís: — Ai, mare, la mare! ¿Per què me tractes talment com si fos un tendre infantó qui encara no sap de res i els renys de la mare li fan tanta por? Per tu i per mi vull valdre’m d’un art que no hi ha millor; no pas resta aquí tots dos, tan sols, com voldries tu, privats dels honors deguts a tots els déus immortals: més val tot temps gaudir amb els eterns la rica abundància dels camps de forment; no pas aquí en la cova, arraulits. L’honor jo vull dels sacrificis igual que el té
