Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/94

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

fermades en terra. Veient-ho Apol·ló, restava admirat,
i el fort Argifont, mirant de reüll, volia amagar's.
Mes prompte assolia, amb son art subtil, distreure an el fill
de Leto gloriosa, al-lluny feridor, d’ambdós el més fort.
Prengué amb la mà esquerra la buida tortuga, i, amb el plectro

[en l'altra,

la féu ressonar mesuradament. Febos Apol·ló
somrigué de joia: el so harmoniós se li ficà al cor,
i tot escoltant-lo li entrà un dolç desig. El fill de Maia,
sentint-se segur, li estava al costat tocant bellament
la lira, i després hi unia la veu, alçant-la i cantant.
Cantava els déus immortals i la terra obscura, i de com
les coses vingueren a ésser, i fou a cad’una marcat
el propi destí. El fill de Zeus honrava, cantant,
abans que a totes les altres, a Mnemosina, la dea,
la mare que fou de les Muses i d’ell protectora; i després
als altres déus immortals, per ordre cad'un i segons
el llur naixement i la dignitat; i tot, punt per punt,
cantava, tenint la cítara als braços i fent-la sonar.
En tant, un immens desig creixia en el pit d'Apol·ló,
que, parlant, digué aquestes alades paraules aixís:
— Matador de vaques, artífex subtil, de festes company:
tal cosa aquí tens que val cinquanta vaques i més;
i crec que nostra baralla podrà resoldre's en pau.
Mes digue’m, o fill subtil de Maia, si de tu mateix,
i tot just nat, l’inventares, aquest admirable instrument,
o bé si algun déu o un home mortal te'n feia present
ensems ensenyant-te aquesta art divina del cant; perquè jo
per primera volta ho escolto admirat, i crec que ningú
dels homes ni els déus immortals, els qui habiten olímpics palaus,
podia ensenyar-t'ho: només tu tot sol; només tu, pervers;
tu, fill de Zeus i Maia. Mes digue'm: quina és aquesta art?
Qual Musa és aquesta que aixís atempera l’amarga inquietud?
¿Què és aquest enginy, que tot això ajuntes per donar ensems
l'amor amb la joia i la dolça son? Jo, que só el company
d'aquelles excelses Muses de l'Olimp, que meno llurs chors
i la marxa esplendenta del cant en ritmes florits, i la dansa
al suau compàs de flautes sonores, no sé que mai res
aixís commogués el meu cor com aquestos sons que semblen
aquells amb que s’acompanya el jovent en les festes grans.