Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/95

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

O fill de Zeus! Jo t’admiro per lo amablement
que toques la cítara. Ja que taut petit fas coses tan grans,
oh! resta, dolcíssim! canta les lloances dels déus més antics,
car tu i la mare que et fou sereu gloriosos en mig
dels déus immortals. Sí, per ’questa llança t’ho juro:
sereu conduïts per mi, i amb esplèndids presents regalats. —
I Hermes resposta li féu amb aquestes paraules astutes:
— Tu m'ho demanes prudent com ets, o lluny-feridor!,
i jo no haig pas de negar-m’hi gens, a mostrar-te mon art:
avui mateix el sabràs i amb tu seré dòcil en fets
igual que en paraules; amb tu, que tot ho saps en ton cor,
o fill de Zeus!, primer en mig dels déus immortals,
tan fort i tan noble i tan estimat de Zeus provident,
que et mostra les coses sagrades, t’honora amb esplèndids presents
i diuen que tens de sa boca mateixa, o lluny-feridor!,
la veu profètica amb què responen tots els oracles.
Hauré d’ésser jo qui ensenyi quelcom a tu, que saps tant?
Ben lliure ets d’apendre el que vulles; i ja que avui ton esprit
desitja l'art de la cítara, toca-la, i canta i alegra’t:
aquí la tens, o caríssim!, i dóna-me'n glòria. Oh! canta
dolçament, tenint-la en les mans, l’amiga harmoniosa
que sap tan bellament de dir les coses com cal,
i porta-la en pau, nit i dia, a les festes i als jocs, i també
als dinars sorollosos. A aquell qui la sàpiga amb art consultar,
respondrà cantant dòcilment tota mena de coses amables;
mes, si per cas algun home ignorant la interroga amb violència,
respondrà amb un so agre i inútil. Ben lliure ets d’apendre el que

[vulles:

aquí la tens, fill de Zeus. I ara anirem a muntanya
o al pla nodridor de cavalls i de bous, o lluny-feridor!,
i els farem pasturar per les prades: les vaques, unides als braus,
femelles amb mascles, prolífics seran; i tu, per molt
que vulles lo teu, no cal pas restar irat sempre amb mi. —
Havent així parlat, li dava la cítara a Febos,
i aquest a Hermes, llavores, un flagell lluent
perquè guardés la ramada; i el fill de Maia, joiós,
prenia’l. El sobirà Apol·ló, al-lluny-feridor,
excels fill de Leto, posà en sa mà esquerra la cítara,
i ben acompassadament ferí-la amb el plectre,
traient-ne un so admirable; i el déu cantava formós.