Passa un'àliga al cel
que sembla que am son vol l'espai s'aixampla,
i tot resta més buit y més quiet
quan s'ha perdut enllà. La fosca avança.
A davant i al peu dels cims
hi ha una casa abandonada;
entra la fosca per la porta oberta
i sols troba'l silenci
arrupit pels recons de les estades,
i al bell mitj del corral,
i al peu de les escales,
fins en la llar del foc,
Deu meu! allí'l silenci.
En la llar, hont he vist tantes vegades
enfeinada ajupir-se
am gran humilitat, mes no sens gracia,
la bona dòna, que'l marit la mira
fent saltâ en els genolls al nen d'ulls grossos,
encantats en el foc que'ls il·lumina,
mentres el calderó ronca en les flames!
En la llar la tenebra y el silenci!
Deu meu! Anèm, anèm a la masia:
encare hi serèm a temps
pel retorn de les ramades
que belen am cent bels:
les esquenes ondulen, i per sobre
regna'l bailet que'ns dirà'l nom de totes,
adornant cada nom ab forta rialla.
Aquella veu grave i sonora
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/298
Aparença
Aquesta pàgina ha estat validada.