pa a aquests plagues? Nó, senyor; lo que'm condempna es que'l públich quan li ve be hi riga. Aquest es lo verdader delinqüent; no'ls animés ab ses rialles celebrant l'acudit de fer sortir un ninot que ridiculisa a alguna classe; no callés la majoría sensata, lo públich serio, quan veu certs desordres; per que la seva prudencia y'l seu silenci autorisan y donan ales a aquests poca-soltes; en hora bona, quan destorban y no dexan escoltar la funció, sabessin imposàlshi quietut, que'ls escàndols que vostè cita no's repetirían. Però, ja se vé, la jovenalla d'avuy al dia té carta blanca per fer lo que li acomoda, y la gent de prudencia'ls té de sofrir y mortificarse. Per axò no hi vaig jo al teatre, ni als concerts, ni en cap banda ahont puga presumir qu'hi haja de trobar tan molesta companyía.
— No es aquesta, senyor Domingo, — li replica'l seu company. — La joventut d'ara es com la de les altres èpoques.
— Donchs, al meu temps no passavan aquests desoris; hi havía més
moral y més respecte; ¿què m'expli-
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/117
Aquesta pàgina ha estat revisada.
