les y'm motejan. Los que sembla que tenen educació també'm saludan posantme ditxos y sobrenoms, y riuen tots a mes costes; los brètols y la gent de be tots tenen un modo de pensar igual per fer xala del pobre esguerrat.
Si'l meu cor fos ruhí ò fossen venjatius los meus incomodos, la ira que sofrexo'm faría malehir a molta gent. Però, tinch prou temor de que Deu m'atenga, y llavors, ¡quants dels que's divertexen ab mi potser amargarían ses rialles per tota la vida!
Me faig lo Joan de Tarragona, y entre'l content que per tot arreu me persegueix, penso: val més un de trist, si n'han de resultar tants d'alegres. Cada día tindría de despreciar cares noves; es dir, que per cada conexensa'm resultaría un nou burleta. Ningú s'avé a respectarme per
lo que so, sinó que tothom se pren la facultat de riure per lo que represento; qu'es una desgracia que Deu ne guart a tothom. Però, en lo
món los que la tenim fem una llàstima molt jubilosa, y la gent nos plany ab mitges rialles; y planyensa que fa riure, poch conort dona.
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/159
Aquesta pàgina ha estat revisada.
