Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/234

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

deuen lo que son y'l que podràn ser, que si han vingut al món nos ho han d'agrahir a nosaltres qu'havem fet la principal diligència anant a cercar a deshora a la senyora Ignasió ò a la senyora Beleta, ¡poques vergonyes! y encara per ferles callar les hi diuen: ¡míra que crido al sereno! y justa: es remey aprobat; callan al acte com si paressin un rellotge de paret. Lo sereno fa l'efecte. ¿Que se'ls hi endona als pares que nosaltres fem de papos? ningú vol amohinos. Després se'n recordan, ¿y còm volen que'ns guardin respecte si de petites les enganyan y'ns cridan y veuen que may comparexem?

* * *

 Sinó qu'aquí a Espanya, tenim uns governs tan castellans! Al extranger, un sereno es més respectat qu'un regidor; allí enrahona ab lo rey, quan n'hi hà, ab la matexa franquesa que si tots dos fossin serenos. Axò es un gust; a la nostra terra, fins los lladres tenen més tirada a que'ls agafin los vigilants. Nos conexen tan be y se'n refian, qu'axís que'ns senten s'escorren per altre cantó com si juguéssim a fet. Y per ells, rès, sembla que sigui moda y que fassi més luxo caure