no podia per menos: «Remey, — li deya, — me fas venir basqueig, no'm
guaytis tan fixo, que'm sembla que me passin la rata-pinyada per la vista y m'enlluhernas de dins y de fòra.» Ab un decandiment y una tosseta que'm venía, que si no'm caso ab ella, era home a la sepultura,
per que no m'haguera sapigut avenir a viure sense'l caliu dels seus ulls y sense la resplandor que n'exía.
De manera que, quan lo sogre'm va donar l'entretoch, baix condició que no'm dexaría casar que no tingués empleyo, ¡vàlgam Deu! encara que m'hagués dit de tinent d'arcalde haguera sortit ab la meva, y li haguera anat a demanar la noya ab les joyes a l'una mà y la mangala a l'altra.
Si ella'm sentía ¡la Remey! tan soberana qu'es, ¿voleu jugar qu'encara'm diria ximple? No hi pot ferhi més: quan l'alabo, per que s'ho mereix, se pensa que la bescanto.
Per ella'm vaig fer sereno, per que tenía la finestreta al barri y
quan passava allans a les onze, treya'l cap ab les trenes desfetes, més maca que Santa Magdalena, y'm deya:
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/236
Aquesta pàgina ha estat revisada.
