Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/124

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 La festa sempre acabava ab llàgrimes. L'historia del hospiciano: uns pares morts ó ausents ò potser desconeguts... Lo senyor Janet s'alsava apressuradament y se'n anava sens plegar lo toballó pera amagar la pena que l'enternía; lo Peret, avergonyit, esmicolava neules ab lo ganivet sense gosar mirar als seus pares; y'l noy, contant ab indiferencia les seves desditxes com si fossin les d'un altre, y la pobra de la senyora Pepa plorantles ab desficiós sentiment.
 May foren estèrils aquelles llàgrimes, ni passadís lo seu sentiment: anys després, en aquella matexa taula s'hi assentavan los qu'havían sigut hospicianos; eran jovenets lliures, ab ofici, y un pervindre capàs d'esborrar lo recort d'una infantesa desgraciada.

* * *

 Abans d'ahir, qu'era Sant Joan, calía haver estat en aquella casa.
 ¡Resurrèxit!—cridava'l senyor Janet al veurem entrar després d'alguns anys qu'en tal diada m'havía contentat envianthi la targeta.—Sèu, noy;