Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/125

be, vaja, vés petonejant als meus nets, tu que t'agradan tant les criatures.
 —Carat! quína cullita de petons! sembla qu'arribi de Cuba,—deya jo apartant cabelleres rosses ò castanyes, per besar ulls com mirallets negres ò fronts que de tan llisos tenía por qu'hi rellisquessin les meves caricies.—¿Y aqueix morenet còm se diu? Se deu dir maco com los altres;—per que la veritat era que jo no podía retenir los noms de quatre ò cinch criatures que'm rodejavan y que jo les prenía y reprenía lo mateix que si executés una sòrt de jòchs malabars, pessigantlos a les galtes ab una trassa que tinch apresa per no fer mal, en la que'n so destre per que la practico per tot arreu ahont trobo criatures que'm vinguin a tret.—¿Y tu, Pedro? y vostè, senyora Pepa? y vostè, los ha probat a tots?
 —No cal dirho, noy,—responía'l senyor Janet;—un Sant Joan com unes bodes de Camacho. Té, encara estich dejú de sentir plorar cap criatura... ¿Veus, aquest senyor? es aquell que't parlava;—feya'l senyor Janet presentantme a un jove obrer molt conduhit.