Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/125

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


be, vaja, vés petonejant als meus nets, tu que t'agradan tant les criatures.
 —Carat! quína cullita de petons! sembla qu'arribi de Cuba,—deya jo apartant cabelleres rosses ò castanyes, per besar ulls com mirallets negres ò fronts que de tan llisos tenía por qu'hi rellisquessin les meves caricies.—¿Y aqueix morenet còm se diu? Se deu dir maco com los altres;—per que la veritat era que jo no podía retenir los noms de quatre ò cinch criatures que'm rodejavan y que jo les prenía y reprenía lo mateix que si executés una sòrt de jòchs malabars, pessigantlos a les galtes ab una trassa que tinch apresa per no fer mal, en la que'n so destre per que la practico per tot arreu ahont trobo criatures que'm vinguin a tret.—¿Y tu, Pedro? y vostè, senyora Pepa? y vostè, los ha probat a tots?
 —No cal dirho, noy,—responía'l senyor Janet;—un Sant Joan com unes bodes de Camacho. Té, encara estich dejú de sentir plorar cap criatura... ¿Veus, aquest senyor? es aquell que't parlava;—feya'l senyor Janet presentantme a un jove obrer molt conduhit.