Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/13

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


guanyas y lo que jo arreplego, passem d'igualada.
 — Be, dóna, ja'm casaré: ¿però no veu que so una criatura?
 — Tens vinticinch anys.
 — Corrent: ¿y qu'es edat per condemnarse a treballs escarrassats per tota la vida?
 — Calla, boig; ¿també ets maximós?...
 — Però, ¿y si la dòna que li porti a casa no es del seu acomodo y comensan a contrapuntarse, que lo que per vostè siga dret per ella resulti guerxo.
 — ¿Què vols dir? Axò es aprimarho massa: a mitja edat no hi veuràs. En sent bona noya, per mi ja ho tindrà tot.
 — Escólti, dòna; y si quan vostè digui ¡Oh! ella respon ¡Arri! ¿què fem? nos penyoraràn. A mi'm penyoraràn, ¿està al cas? Y vaja, ¿què faig jo, a quí sentencío? A la mare, may. ¿Y a la dòna?... La que posi'l cap en lo meu coxí té de ser una persona comforme; jo no tindría cara pera dirli una paraulada y passar un trimestre de morros. Ja ho sab vostè que no'n vull de cares sorrudes a la