Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/132

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


me pregunta alguna cosa, fins l'endemà no li puch tornar resposta. (Parantse una estona escoltant.) Té, ara tocan un vals, ¡carat, quin cornetí, còm refila! si dura massa, so capàs de ballarlo ab soleta de mitxa millor que'ls del primer pis. Prou deu ser en Ciervo'l qui toca, qu'en quant se posa lo llautó a la boca y apunta de frente, que qualsevol se pensaría que va a tirar a algú de la camarilla, allavors se desfoga ab un espetech de variacions més intrincades qu'una firma de notari. (Seguint ab lo cap lo compàs de l'orquesta.) ¡Alsa, maco, còm t'hi aficionas! ¡Quín recreyo! vaja, no hi hà rès com la música. Quan s'ajuntan dotz'homes y, posats dalt del tablado cada qual ab un instrument, comensan a mostrar la seva habilitat: lo del violí, per exemple, decantant lo cap y ab lo fregadís del arquet fent exirli unes veus tan llastimoses que pareix que siguin dos que patexin; lo del clarinet, ab aquells ulls tan oberts y esverats, que no sab sonar sense fer ganyotes al públich; lo del cornetí, ab la inflor tan sobtada que li sobrevé a les galtes, que tan aviat lo veyem magre com gras; lo