Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/135

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


haguera dit la matexa: vaja, no tocan a terra, axò va a estil de refilando. ¿Què diuen?... Es que més de quatre cops m'ho he sentit dir a la cara; cuydado, qu'entre balladors sempre hi hà les seves enveges; però, vamos, allò matava. Posats ella y jo en lo vals, ni's veya com giravam, ab aquell ballar tan segur, tan aplomat, que ni'l trepant d'un adoba cossis y gibrells. Hagueran vist les faldilles de la Madroneta com s'estufavan; los farvalans no estavan may quiets, ab un ventet que movían, lo mateix que muntés de sota terra, y que feya bellugar los llums de les aranyes ab un desfici que no'l podían dissimular.
 Jo feya'l ball d'any per la Mare de Deu del Carme, ja's sabía.
 — Biel, te'n fas dotze duros... ò vint,—me deya'l cap de colla.
 — Tíra al dret,—li deya jo; y al acte, sens respirar, crinch, crinch, crinch, parava la mà y li omplía de pessetes. Arribava la festa; aquell día la pentinadora anava a casa la Madroneta y li posava un cap ab unes trenes, uns caragolets y uns crespats—tot del seu cabell veritable