Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/152

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


aquestos crits, que's pensaràn que els renyas... Sí, reyets meus, sí; ja us estima l'oncle.—
 En axò, venía l'hora de dinar; a nosaltres nos guarnían una tauleta separada de la dels grans, y per que no'ns embrutessim nos posavan un toballó lligat al derrera ab uns panys que'ns sortían del clatell, que semblavan unes orelles de llebre. Lo pare se'n reya per que deya que li parexíam uns hatxeros esguerrats, y la tía li responía:
 —Còm se coneix que no més ne tens un!—

II

 Després de les primeres posades, la quietut en la nostra tauleta comensava a torbarse. La tía cada punt venía pera axugarnos la cara ò les mans, y a mi'm clavava tal caragolada al nas que'm feya veure llumenetes, ab tal dolor, que jo'm creya que me'l capgirava. A n'als seus no'ls ho feya per que'ls planyía més, y per que tenían uns nassets com sigrons, que fins semblava mentida qu'ab allò poguessen estornudar.