Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/192

marejarme tota la tarde! «Senyoreta, vol que l'ajudi?» «Gràcies, vés, no't necessito.» Tornava al cap de cinch minuts. «¿Qu'està enfadada ab mi?» «¿Nó, dóna!» «Com fa aquest posat tant trist... Avuy que deuría estar més alegre... Potser no l'estima!» «A quí no estimo?» «Perdóni, senyoreta, ho deya de broma». Y's quedava per aquí, verdaderament, lligantme de mans. «Escólti, senyoreta,—tornava a rependre, vegentme endressar badomeríes;—¿totes aquestes joguines se les emportarà a casa seva?... ¡Bò, y ara! per què plora?»
No he pogut contenir les llàgrimes quan li he sentit dirme ab aquella ingènua alegría que s' acostava'l moment d'abandonar aquesta casa. «Dóngui, ja m'eníilaré jo. ¿Vol que les posi aquí aquestes capses? potser encara hi jugarà a casa seva». Allavors, ja enfadada, li he contestat: «No m'ho digas més. Aquí, sempre serà a casa meva.» «Y a casa'l seu marit, també;» ha saltat rient y picant de mans. Y veyent que no lograva alegrarme, |que n'ha dites de tonteríes! «|Senyoreta; no estiga trista! La meva mare, quan jo feya'l