Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/194

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ta?» «Vés, dóna, no m'amohinis.» «Si una, suposèm,—ha continuat,—no coneix be'l natural d' ell, del que li serà marit... Si un hom no li sab endevinar la voluntat ò'l tarannar, y quan les demani verdes, per exemple, les hi presenta seques pensant ensopegarli'l gust, anèm a dir... ¿Y si ell es repropi, d'aquells que's llevan al inrevés, y de bon matí, lo primer bon dia ja dexa anar una paraula deshumorada, de les que penetran, y una 's queda lligada de mans qu'en tot lo dia no sab còm guanyarlo ni còm lo pot perdre? ¿Y si després se gira la garba y resulta qu'ell no l'estima tant com ponderava en lo temps del festeig? Axò encara fora pitjor que tot lo demés, per que, un cop conegut lo natural (haventhi la estimació), alabat sía Deu! una s'hi conforma, s'hi va conformant ab les rareses. Oh! y'ls homes qu'hi son tan aviat a perdre la paciencia... Son planetes de les persones, y'l mèrit de la muller, l'avia ho deya, es de fer tornar blà al marit si es teyós y de geni rampellut.»
 «Vamos,—li he dit jo,—veig qu'estàs ben ensenyada.»