Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/195

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 «Ja veurà, — m'ha respost ab molta formalitat: — una persona, conto jo que també un dia ò altre s'hi té de veure en lo pas qu'avuy vostè's troba; y es punt aqueix que's té de capficarshi. (Ab molt ènfassis.) Cambiar de soberano, dexar de ser fadrina per consagrarse al estat del matrimoni y posarse a mare de familia...»
 «Però, que'n tens poch d'enteniment! quínes converses! ¿Quí t'ho ha ensenyat tot axò?»
 «L'avia ho deya... ¡Gracies a Deu que la veig riure!»
 Realment, no m'he pogut reprimir; aquesta gent de fòra tenen unes sabiduríes y un modo de manifestarles... m'ha fet riure, de vergonya que me'n donava.
 «Ay, sí, sí, — ha tornat a rependre tota contenta al veurem més animada, — lo dia que'm casi no estaré gayre trista; una miqueta, per reflexionar y pel dir de la gent. ¡Després!... quíns salts y quin goig! Ells també, ¿no es veritat que deuen estar molt neguitosos, los homes?» (Ab ingenuitat.)
 «Però, ¡qu'empatollas! qualsevol que't sentís...»