Més endevant, quan ja vaig tenir malicia, fos que no anyorés lo poble ò que ja tenía ben preses les fesomíes del carrer, ja no m'entretenía tan
sovint guaytant los testos dels balcons, ni'm fixava en les flors, ni en
los canyissos de verdura que feyan de dosser a les finestres dels pisos alts;
y als aucells los dexava cantar sens fixarme en quín refilava més clar, ni quin axecava més ò repetía la carretilla. Tot m'ajudava a estar alegre,—que no so ingrat,—y les flors, y'ls aucells, y'l sol matisant les parets del carrer y donant llepadetes de claror als ferros dels balcons, me afavorían, y'ls tenía com amichs de molta satisfacció que no s'agraviavan si percàs en algun punt me veyan distret com si no'm parés ab ells.
Tenía unes fal.leres tan agradoses, que no més me cuydava dels cortinatges, quan s'alsavan per dexar surtir algun capet a pendre la fresca ò per guaytar amunt y avall.
¡Quín seguit de donzelles hi havía
