¡Oh tardes plascentes y de bell recort, les del diumenge! Sentats al peu de la porta, ab un garbell qu'entre tots sosteníam a la falda, semblava que'l voltés una corona de roses que comensava al meu costat dret y clohía al altre. Jugavam a cartes; jo era'l més sortós y les hi guanyava totes les bases de bescambrilla. Quan anavam a interès, totes volían venir ab mi; allavors les dexava perdre, y encantat ab los signos que'm feyan, tirava més trumfos quan nos venía del coll, y malgastava les pedres, pensant fer basa de copes, y tal vegada la passada havía sortit de bastos.
—¡Aqueix Batista somnía!—deyan ayrades. Y per que no abandonessin lo jòch, esforsava l'atenció, y a truco de no enfadarles no les mirava tant.
Després, a entrada de fosch, totes se'n anavan: unes a sarau, altres a
