Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/228

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


passeig, a conversar, a riure, potser a festejar ab joves de més presencia, axerits y arreplegadors, que l'aprenent manyà.
 Al menos, si tota la setmana's distreyan pensant ab ells, fossen balladors ò currutacos, lo diumenge a la tarde'l guardavan per mi, y jo sol me'n duya tota la brillantor de les seves mirades, totes les esquisitats de ses rialletes, y m'anomenavan més vegadas a mi sol qu'a ells, los meus rivals, tots plegats.
 Tenia divuyt anys, y per la edat no'm tocava ser més ambiciós.
 Jo'm quedava sol, ab l'alegría de haverles vistes y la recansa de que m'haguessen dexat, y m'aconsolava fent temps per que vingués l'altra festa. A les nou, la mestressa'm cridava, tancava la porta, y en sent a dalt me feya senyalar lo Rosari... Quan era a la Lletanía, ¡si'n feya de heretgíes, y quína por tenía de distreurem! D'aquells dictats tendríssims y falaguers dirigits a la Mare de Deu, jo triava'ls més sentits y deya: «aqueix per ella.» Y m'absolvía jo mateix dient: si li hagués de sapiguer greu, a la Verge, qu'esmersés