les seves alabanses, també fora pecat que les noyes se diguessen María, Dolors ò Montserrat.
Poch a poch, s'anaren casant; los marinos, capitans de barco, se'n endugueren les més triades... Passavan després per devant de la botiga y encara'm deyan: ¡adeu, Batista!
La que no anomeno, aquella que més me va doldre que's casés, no passa may per lo nostre carrer; ¡tot ho ha aburrit! Si algun diumenge m'he escaygut a trobarla, després que ses mirades han ensopegat ab les meves, abaxa'ls ulls.
¡Potser ho va conèxer qu'entre totes era la més preferida, y encara n'està ofesa!
En lo garbell ja no hi donava bò de jugar: ¡no senthi elles!...
Cansat de fer bolejar arròs, lo penjavan a un clau y passava les tardes dels diumenges aplanat a la paret. Si se'n sentís, com jo, d'aquelles
