Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/240

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


¡Per què axò no s'apren ab la pollera!—
 També'n venían de lletges, anèm al càs, però les hi donava la matexa condecoració que si no ho fossin, y les obsequiava ab un floret de ditxos tan salamers que ja'ls debían sapiguer de cor, pobres xicotes.
 — Adeu, recato,— els hi deya.— Quan no'n trobis cap més que t'estimi, ja sabs qu'en Pepet s'espera. ¡No saben més de quatre'l garbo que's cría a Barcelona!
 — ¡Fúgi d'aquí, no'm toqui! —
 ¡Y qu'havía de propassarme! Sinó que les voltava arrupit per posar la sanalla al canastró y la mitja arroba al altre plat, per despatxarles luego y no haver de dir tantes mentides.
 ¿Quan ne venían tres ò quatre que m'enrotllavan, y havía de bestreure per totes?... Y maques, poderoses, ben plantades, la flor del ram, d'aquelles que's té d'axecar lo cap per mirarles, per l'estil que's guayta el sol. Però, me'n exía ab un ayre, pobret de mi! La meva boca semblava un brillador d'enganyar aucells, una sinfoyna. Era un rahimet